El vi segons... Marta Bayarri

La Marta Bayarri compta amb una llarga trajectòria com a intèrpret, ballarina i cantant. Probablement la recordareu a sèries com La riera, Kubala, Moreno i Manchón o El cor de la ciutat i també per la seva participació en els programes de televisió Divendres o Els matins de TV3. Però no només l’hem vist sobre un escenari o a la pantalla, sinó que també ha anat desenvolupant la seva faceta com a dramaturga, guionista i directora amb els curtmetratges Una nit (2014) i Fugit (2016). Si teniu curiositat per descobrir a la persona que hi ha darrere els personatges que ha interpretat, seguiu llegint.

Explica’ns qui ets i com vas començar en el món de la interpretació.

El meu nom és Marta Bayarri, vaig néixer a Vilanova i la Geltrú i ja fa tants anys que vaig començar en el món de la interpretació que gairebé no recordo com!!! ;)

La veritat és que d’alguna manera sempre hi he estat vinculada. Recordo que al pati de l’escola ja muntàvem obres de teatre pròpies. Sí, sí, teatre de creació! Això sí, les meves companyes del col·legi encara em recorden com n’era de “mandona”, hehe. Així que aleshores ja hi havia alguna cosa germinant. Al cap d’uns anys vaig entrar al món del teatre amateur dins el Grup l’Escotilló del Teatre Catòlic de Vilanova. Allà, a més a més de començar a “tocar” escenari, vaig tenir l’oportunitat de conèixer de ben a prop el món del teatre pel davant i pel darrera. Recordo com muntàvem i desmuntàvem escenografies anant de bolo i com es creaven aquelles sinergies de grup tan necessàries a qualsevol companyia.

Com has evolucionat des d’aleshores?

Després vaig començar a formar-me. Jo havia ballat tota la vida i sempre he estat partidària de la formació integral de l’actor. Passant pel treball de la veu, el cos, el cant, la interpretació, la dansa. Com més completa sigui la formació, millor. I en paral·lel a aquesta formació vaig començar a treballar. He estat ballarina, he fet teatre musical, de text, he treballat a la televisió, al teatre, al cinema i, fins i tot, he estat la solista d’un grup de Bossanova. Una de les meves passions (no ocultes ;) )

A més a més, de mica en mica també m’he anat formant en el camp de la dramatúrgia, el guió i la direcció. Escriure i dirigir és quelcom que he anat descobrint i que m’agrada moltíssim. A més em permet tenir una plataforma des d’on poder explicar les meves pròpies històries. En aquest àmbit, he tingut l’oportunitat d’estrenar una peça de teatre i dos curtmetratges amb molt bona acollida. 

Tens algun ritual a l’hora de començar a construir un personatge? Quins processos i tècniques segueixes?

Doncs mira, el meu ritual si és que es pot dir així és entendre el personatge més enllà del text. M’agrada començar fent una lectura “comprensiva del text” i a partir d’aquí generar l’univers del personatge a través de l’imaginari, les improvisacions i la relació amb els altres personatges/actors. Crec que les relacions han de ser particulars i s’han de trobar a l’espai de treball durant els assajos. I sobretot, m’agrada endinsar-me en el personatge, les seves certeses, incerteses, les seves contradiccions. Tot personatge és en el fons “humà” i per tant, contradictori. M’agrada treballar amb un punt de vertigen. Una premissa que sempre em dic quan em preparo un personatge i també quan dirigeixo és: el text  “no està escrit” sinó que succeeix en viu i en directe, inevitablement.

Explica’ns una anècdota, una oportunitat o una situació curiosa que hagis viscut com a actriu.

Ui! Segurament n’hi ha moltes… Però ara me n’ha vingut una al cap de la meva època al teatre amateur. Jo era bastant joveneta. Estàvem representant “Després de la Pluja” i recordo que feia de Pèl-roja i fins i tot m’havia tenyit els cabells per fer el personatge. Era el dia de l’estrena. La funció havia anat molt bé i arribava el moment de saludar. Des de dins de bambolines s’escoltaven aplaudiments a dojo, el teatre estava ple. Els meus pares eren entre el públic. Ja havien saludat un parell d’actors, quan va arribar el meu torn de sortir a escena a rebre l’esperada ovació. Doncs bé, les ganes i els nervis del moment van fer que sortís tan de pressa que vaig relliscar amb l’aigua que havia “plogut” del sostre a la darrera escena del muntatge, amb la mala sort que vaig caure de cara contra l’escotilla de l’escenografia que presidia l’espai. Vaig quedar estesa a terra davant un públic atònit que va congelar els aplaudiments de cop. Durant un instant, només recordo els llums zenitals que em cegaven i el silenci al meu voltant. Després el dolor es va començar a manifestar. Em vaig incorporar com vaig poder, algú m’ajudava, crec recordar. Amb la mà dreta em vaig tocar la barbeta per comprovar que seguia al seu lloc, tenia la sensació que la mandíbula s’havia desplaçat a l’alçada de l’orella esquerra. Em vaig mirar el palmell de la mà plena de sang i em vaig marejar. Aleshores vaig alçar el cap i vaig mirar al públic que m’observava garratibat. Recordo que em va saber greu fer-los passar per aquella situació i amb el cap vaig insinuar una salutació. Aleshores els vaig veure. La cara dels meus pares era tot un poema. Estaven esgarrifats, dempeus al mig de la platea sense saber que fer. Semblaven a punt d’esclatar com la mare d’una folklòrica. Afortunadament, no ho van fer. Van pujar a l’escenari i entre tots em van treure d’allà. Després vam anar a l’hospital. Al final, tot va quedar amb un trau a la barbeta, el disgust impotent i poca cosa més.

Això sí!! L’estrena va ser un èxit, malgrat l’epíleg tràgic.

Estic pensant que potser en el fons allò em va servir per entendre que aquest és un ofici agredolç i no pas un camí de roses ;)

Com t’imagines en un futur?

M’agrada pensar que explicant històries, com a actriu i com a narradora. Contribuint amb el meu granet de sorra a aquest ofici tan necessari i fascinant que ens confronta amb la nostra condició humana, ens ajuda a entendre’ns els uns amb els altres i a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos.

Qui és el paper pel qual t’agradaria ser recordat? I el paper que encara no has fet i t’agradaria fer?

Hi ha molt per fer. M’agrada la varietat. I m’encantaria que arribessin papers que m’omplin i em permetin jugar. Jugar és deixar volar la imaginació i crear nous universos, dins el món dels personatges. Aquesta és una petita meravella de la nostra feina.

La Marta i el vi:

Quin és el teu primer record sobre el vi?

Doncs mira, et semblarà una ximpleria però jo era ben petita, no recordo quina edat tenia, però un dia recollint la taula a casa, vaig voler tastar d’amagat una mica de vi blanc del got de la meva mare. Vaig fer un glop i, quina va ser la meva sorpresa… era oli verge!!! El vaig escopir sencer. Ei! Que m’encanta l’oli verge, eh… però així a morro… hehehe. Sort que després la meva relació amb el vi ha millorat bastant!

Blanc, negre o rosat?

Depèn del moment, de l’àpat, de l’estat d’ànim, del clima, de l’hora del dia, i un llarg etcètera.

I amb bombolles o sense?

Jo sóc més de sense, però he tastat algun escumós que m’ha fascinat.

El millor moment per prendre un vi.

En bona companyia davant d’un bon sopar o sola a casa després d’un dia llarg. El descans del guerrer ;)

Descriu el vi ideal per a una primera cita.

Un vi amb cos, lleuger però amb personalitat.

Quin és per tu el maridatge perfecte?

El maridatge que et sorprèn però et fa gaudir tant del que menges com del que beus. M’encanta la figura del bon sommelier que et fa grans descobriments.