El vi segons... Jordi Banacolocha

En Jordi Banacolocha no necessita presentació, és un clàssic dels escenaris catalans. Porta més de 60 anys trepitjant escenaris i ha intervingut en més de 150 obres de teatre i moltes sèries de televisió, tant catalanes, com Nissaga de poder (1996), Plats bruts (1999-2004), El cor de la ciutat (2004-05), Ventdelplà (2005-10) o Kubala, Moreno i Manchón (2014), com d'àmbit estatal: Hospital Central (2002-04), Cuéntame cómo pasó (2013-14), entre d'altres. Avui ens obre les portes de la seva memòria i ens comparteix algunes de les seves experiències i records com a actor i la seva relació amb el vi.

Explica'ns qui ets i com vas començar en el món de la interpretació.

Sóc en Jordi Banacolocha, tinc 72 anys i sóc actor. Vaig començar als anys 50 del segle passat. El meu pare era el director d'una companyia de teatre d'aficionats a la barriada barcelonina de Sant Andreu de Palomar. Allà hi havia, i encara hi és, el Casal de Sant Andreu. Aleshores s'havia de dir "Centro Católico Parroquial de San Andrés del Palomar". L'entitat tenia una secció artística. Es representava una comèdia diferent cada setmana, després ja va ser cada dues setmanes, i sempre les dirigia el meu pare. Els diumenges al matí, a la sortida de missa, el meu pare anava al Casal per col·locar les llums de l'obra que es representava per la tarda i jo l'acompanyava. Em recordo amb 6 o 7 anys assegut a primera fila i mirant el meu pare a dalt de l'escenari, mentre ell anava indicant on anaven les llums i els decorats de cada acte. En aquells moments ja vaig ser conscient que quan fos gran jo també seria a dalt d'un escenari jugant com ho feia el pare. Amb 10 anys ja vaig sortir als “Pastorets” formant part del cor dels dimoniets que ballaven una dansa infernal tremenda. Als 14 anys vaig fer el primer paper amb una mica de text, era una obra d'en Pedro Muñoz Seca i es deia "La Caraba". Jo feia de criat i tenia dues frases. I des d'aquell dia i aquella obra no he parat de fer teatre.

Com has evolucionat des d'aleshores?

Aquest ofici és molt bonic però també molt exigent. Evoluciones perquè cada dia vols millorar i ser millor actor. La feina en sí mateixa ja t'hi porta. Cada obra és una experiència nova i cada muntatge una fita diferent. Si estimes aquest ofici (i crec que no el pots fer si no l'estimes), mai acabaràs d'estar a dalt, sempre estàs creixent. No ha estat sempre la mateixa experiència de 10 anys de teatre al Casal, que després quan vaig començar en un grup de teatre independent o quan vaig formar part d'un intent de crear un teatre estable a la meva barriada amb el grup l'Ou Nou, ni, evidentment, quan ja vaig dedicar-me d'una manera definitiva a fer d'actor com a professional.

Tens algun ritual a l'hora de començar a construir un personatge? Quins processos i tècniques segueixes?

"Cada maestrillo tiene su librillo". Jo en això sóc bastant pràctic o m'hi he anat tornant. Em llegeixo l'obra, dues, tres o les vegades que calgui, fins que crec que ho tinc prou clar, però el personatge no el començo a dibuixar fins que no començo a assajar. Em cal el parer del director, per no anar per camins equivocats. El que si que acostumo a fer abans de començar els assajos és aprendrem el paper gairebé del tot. Sense saber-me el paper, jo com a actor sóc un inútil total.

Explica'ns una anècdota, una oportunitat o una situació curiosa que hagis viscut com a actor.

Durant la meva vida escènica n'he viscut de tota mena. Sobretot en l'època d'aficionats en que ens posàvem davant del públic amb cinc o sis assajos i més perduts que cap altra cosa. La que recordo ara mateix va ser al Casal, fent “Els Pastorets”. Aleshores fèiem “L'Estel de Natzaret”, que en l'ampli ventall dels textos pastorals és el que podríem dir el més seriós. En el quadre que representa que Josep i Maria busquen posada sense èxit, al Casal es feia amb un decorat que volia representar una mena de mercat i tots els actors hi sortien, uns fent de venedors, altres de compradors o de gent que voltava per allà. Però hi havien dos papers que tots volíem fer: els dos soldats romans que vigilaven que no hi hagués cap aldarull. El vestit de soldat era molt xulo i cada dia hi havia baralles per representar-lo. Un dia, un dels que feia de soldat, que anava amb una fantàstica llança, passejant per l'escenari va trobar un dels molts foradets que hi havia al terra i es va fer el llest ensenyant la llança que s'aguantava sola. Però quan va haver de sortir d'escena no podia desclavar-la de cap de les maneres, així que va sortir d'escena deixant la llança clavada fins al final de l'obra, davant la sorpresa de Josep i Maria.

Com t'imagines en un futur?

Jo el futur ja el tinc al darrera. Amb 72 anys només penso en que em continuï agradant prou aquesta feina i pugui seguir gaudint de la interpretació fins que el cos em digui prou.

Quin és el paper pel qual t'agradaria ser recordat? I el paper que encara no has fet i t'agradaria fer?

Quan em fan aquesta pregunta sempre em costa molt respondre. He fet més de 150 obres de teatre i moltes series de televisió. De cine n'he fet molt poc. Potser demà canvio d'opinió, però si t'he de respondre avui et diria els avis de "L'Auca del senyor Esteve"; el de "Barcelona" i el de "Dissabte, diumenge i dilluns". I perquè no tot siguin avis, l'Oriol López de Plats Bruts. A la meva edat ja no sé quin paper podria esperar, però el que arribi demà passat segur que serà el que estava esperant.

En Jordi i el vi:

Quin és el teu primer record sobre el vi?

Us he de confessar que no sóc un bon bevedor de vi, sóc gairebé abstemi. Només bec vi o un escumós quan hi ha una celebració o en àpats excepcionals. Tot i que he de reconèixer que quan bec se'm posa molt bé. Al final d'un bon àpat sí que m'agrada fer un glopet de vi, mitja copeta, i m'agrada força. Darrerament n'he begut una mica més i reconec que potser m'estic perdent un gran plaer pel paladar.

Pel que fa als meus primers records, els relaciono amb el meu pare, bevent a galet amb un porró fantàstic. Es deixava caure el rajolí al nas i el rebia a la boca amb una exhibició pròpia de circ. Sempre que puc jo també bec en porró, però directament a la boca. I aquí faig el que es deu considerar una heretgia: li poso gasosa! Perdoneu-me, sóc un pecador!

Blanc, negre o rosat?

Sens dubte, sempre blanc, i si és d'agulla millor que millor.

I amb bombolles o sense?

Amb bombolletes, que fa més festa.

El millor moment per a prendre un vi.

Al final d'un bon àpat.

Descriu el vi ideal per a una primera cita.

Per una primera cita jo sempre demanaria un escumós.

Quin és per tu el maridatge perfecte?

Dia d'estrena. Èxit de públic. Una copa d’escumós per celebrar la representació. Fantàstic!